Pagar per produir

Vendre per sota del preu de cost porta a moltes granges al límit

Publicat originalment a El Butlletí

Una lleixa d’una cadena de supermercats estatal anuncia el baix preu de la llet amb un cartell vermell que destaca per sobre de la resta. La mal anomenada marca blanca s’anuncia com a reclam a 61 cèntims el litre, donant a entendre que, si poden aconseguir aquest número, la cistella de la compra serà més assequible per al consumidor. Aquesta estratègia comercial està agafant pes els últims anys, contribuint a una guerra comercial que deixa al marge els productors làctics, que es veuen obligats a vendre a pèrdues.

El sector agrícola i ramader català considera que ha arribat al límit. Senten que són l’últim esglaó, i el més pressionat, de la cadena alimentària. Es queixen del preu a què cobren els seus productes i de no poder assumir els costos de producció. En aquest context, els làctics són els més castigats; i és que el sector s’enfronta a un problema greu: la caiguda generalitzada dels preus. Això no és nou, i així ho apunta Joan Pijoan, ramader del Veïnat de Solius que forma part de la cooperativa lletera Campllong. “Ens hem de remuntar a l’entrada d’Espanya al mercat comú, quan es va negociar una quantitat de llet més baixa de la que es produïa i, per tant, es va fer deficitari”.

Actualment, els preus van cada vegada més a la baixa mentre els costos van augmentant any a any. A la caiguda del pagament que reben els productors –agricultors i ramaders– s’hi uneix l’alt preu de la producció: l’energia elèctrica, el combustible, els adobs o, enguany, també els cereals. Tot això conjuntament impedeix a les explotacions, especialment a aquelles més petites, de ser rendibles. “Els grans fabricants estan habituats a pagar el mateix, uns preus baixos, i els hi costa molt canviar-ho ‘només’ perquè el productor ho estigui passant malament”, apunta Joan Pijoan.

Tot i que fa cinquanta anys ja hi va haver mobilitzacions pel problema dels preus baixos, avui en dia encara no s’ha aconseguit trencar aquesta dinàmica. És més, en l’última dècada els preus s’han estat movent per sota dels costos de producció. Per exemple, si tornem al sector de la llet, podem veure com produir-ne un litre va costar el 2020 38 cèntims mentre que es va vendre a uns 30 de mitjana. Això fa que a Catalunya cada cop hi hagi menys explotacions i, especialment, menys de dedicades a la llet –han passat de 4.329 el 1995 a 440 el 2020, és a dir, n’han tancat el 90%–. Tal com explica en Joan Pijoan, “si no tens rendibilitat econòmica, tindràs falta de relleu generacional perquè si no pots viure bé perdràs la il·lusió de seguir”.

Què els impedeix, doncs, tenir rendibilitat?

Que els treballadors de camp no obtinguin un preu just per allò que produeixen està motivat per molts factors, que influeixen de forma diferent depenent del tipus d’explotació agrària o ramadera a la qual es dediquin. L’excés de producció n’és un de comú a tots, ja que si creix la collita, se satura el mercat, i els preus baixen. Això està estretament lligat a la climatologia. Per exemple, en un bon any de pluges la producció d’oliveres creix, de manera que les olives perden valor en vendre-les.

Una altra de les raons seria el preu de les matèries primeres necessàries per a produir la carn, la llet, etc. Per exemple, i tornant al sector del làctic, cal tenir en compte que el 60% del preu de cost prové de l’alimentació (ferratges i pinsos concentrats) estretament vinculada als fertilitzants químics i als costos energètics de combustibles i electricitat. L’últim any, a part del ja famós preu desorbitat de la llum, també s’hi ha unit una pujada del 30% del preu dels cereals. Tot plegat, doncs, ha contribuït a un encariment que no reverteix en el preu final.

A més, els treballadors del sector primari es queixen d’haver d’assumir noves exigències europees que incrementen encara més la despesa en la producció. Tal com explica Joan Pijoan, “tot i que les normes mediambientals i de benestar animal són raonables, aquests nous paràmetres han incrementat els costos. L’única opció que ha tingut el ramader davant aquests increments estructurals ha estat el de millorar la productivitat, però això ja té un camí recorregut i no n’hi ha prou”, apunta. 

I, mentre això passa, la UE ha retallat el pressupost per a la política agrària comuna i, alhora, se segueix permetent la importació de productes d’altres països que no compleixen els estàndards europeus –fet que contribueix a la baixada dels preus a causa de la competència deslleial–. La indústria agrària també s’ha trobat amb barreres comercials que dificulten l’exportació dels seus propis productes i que afecten les inversions a l’exterior. Tal com comenta Joan Pijoan, “podríem dir que de fora entren productes aquí, però d’aquí se’n treuen molt pocs a fora. I, per tant, si tenim en compte la llei de l’oferta i la demanda, si no hi ha capacitat per a exportar, els preus queden perjudicats perquè es perden mercats potencials”.

Per què el sector làctic és un dels més afectats?

Des de fa vint-i-cinc anys, Joan Pijoan té una explotació associativa amb una altra família del veïnat. Actualment tenen dues-centes vaques en producció de llet, “és una explotació mitjana, si ho comparem amb Catalunya”, explica. La seva llet s’envasa a la cooperativa Campllong, on es comercialitza una petita part com a marca pròpia, però la gran majoria va a la venda com a marca distribuïdora o ‘marca blanca’. I és que aquest tipus d’etiquetatge està agafant cada vegada més pes entre els consumidors. “En tenir un rang de preus més baix, això fa que es generi competència i empeny els preus encara més cap al fons”, apunta Pijoan.

A més, el sector lleter a Catalunya té diferències considerables si es compara amb el sector lleter europeu. I és que, a part de ser un mercat deficitari, ven un percentatge molt més alt de llet líquida. En concret, a Europa es ven més d’un 80% de productes derivats com iogurts o formatges, amb valor afegit –i, per tant, més cars–; a Espanya se situa més baix del 60%. Què vol dir això? Doncs que els preus pressionen encara més a la baixa i que la data de caducitat empeny al consum primerenc.

El lacti sempre ha estat l’exemple de dificultat per a ser sostenible. “És un sector que juga amb marges molt petits i el sector industrial se sol quedar el benefici. És molt difícil que, per molt que es modifiquin els preus, es remuneri millor al ramader”, afirma Pijoan. Pel pagès de Solius això és causat, en part, per la falta de cooperatives ben estructurades i potents que facin arribar el benefici al productor. Tot i això, sí que n’hi ha alguns exemples com la Cooperativa Cadí. Aquesta empresa de formatges i mantega s’ha fet un lloc al procés industrial i comercial per apoderar-se dels marges que es creen durant el camí.

Què exigeix la pagesia i quines solucions hi ha?

Tot i que la situació del sector primari a Catalunya no és l’ideal, productors i altres associacions tenen clar quins passos cal seguir per millorar-ne la realitat. Una regulació del mercat i legislativa seria el primer pas per canviar-ho tot. La principal demanda és que s’estableixin certs criteris quan es fan acords o tractats comercials amb altres països, com el de preferència comunitària. És a dir, que els productes que entren a Espanya tinguin els mateixos requisits de qualitat que s’exigeixen als agricultors i ramaders locals.

Una altra demanda que té a veure amb la legalitat és el de la modificació de la Llei de Cadena Agroalimentària, aprovada el 2013, per evitar el desajust dels mercats. Joan Pijoan apunta que “tot i que prohibeix vendre a pèrdues, cal que el text es modifiqui per tal que sigui més fàcil de complir, que sigui una eina real per aturar les males pràctiques”. També s’està lluitant perquè eviti el desequilibri en el repartiment dels marges comercials.

A més, s’apunta a les grans empreses de distribució alimentària, que actualment tenen el poder per estrènyer a la baixa els preus, i, com a repercussió, afecta la remuneració dels productors. Una de les solucions a aquesta dinàmica, tal com explicava Joan Pijoan anteriorment, seria “potenciar el cooperativisme i l’associacionisme amb capacitat de gestionar l’envasat i la venda”. També s’hauria, doncs, de facilitar el mercat de proximitat encara que aquesta venda sigui limitada. “Cal acostar-se més al client, però falta voluntat per implicar-se en projectes, falta compromís”.

Finalment, el sector també demana la instauració d’estratègies comercials. “N’hi ha que a França han tingut èxit, com la de garantir un preu digne pel productor a través de certificats”. Això significa mostrar públicament que el producte que es consumirà ha tingut en compte tots els passos de la cadena alimentària i, per tant, encara que sigui una mica més car, cobreix uns valors de justícia econòmica.