Quan el millor refugi poden ser els ‘squats’ anarquistes

Publicat originalment a Hemisferia.cat

La Zidhra era mestressa de casa. Amb un somriure nostàlgic als llavis m’explica que a la seva llar, a Damasc, cuinava cada dia pel seu marit i els seus quatre fills. Ara, a Atenes, s’encarrega de fer el menjar de manera massiva per prop de 300 persones refugiades. Ens trobem al seu lloc de treball, una cuina petita situada en una sala independent al pati d’una escola abandonada. Enfront d’aquesta caseta, una torre d’estil victorià serveix com a entrada a l’edifici principal.

És un col·legi que havia estat tancat a finals dels anys noranta per no adequar-se a la normativa europea, i que ara, paradoxalment, torna a estar ple d’infants que volten per l’esplanada i corren i riuen i juguen amb una pilota plena de parracs. Una escala de marbre en espiral connecta amb les antigues aules on les famílies dormen en matalassos i mantes gruixudes, arrecerades del fred grec. A la planta baixa, les habitacions comunitàries es connecten entre elles a partir d’una sala circular presidida per un No borders, one love de color blau cel.

La Jasmine School és un dels catorze squats d’Atenes. Aquests edificis abandonats acullen a les persones refugiades que, com la Zidhra, han optat per viure al centre de la capital grega tot fugint dels camps governamentals. La majoria de les 57.000 persones refugiades que es troben ara en una frontera física i política a Grècia mai no s’haurien imaginat que es passarien més d’un parell de mesos aquí. Tot i això, han sobreviscut mig any en tendes de campanya al Port del Pireu fins al seu desallotjament al juliol.

Els squats són edificis abandonats del centre d’Atenes que acullen els refugiats que fugen dels camps governamentals

Aquest és el cas de la Somaia, companya inseparable de la Zidhra. “Ens van traslladar amb autobusos després de destruir tot el que ens quedava, i no ens hi vam poder negar”, explica, i desvia la mirada als fogons on la verdura comença a prendre un to marronós. El govern grec va instal·lar totes les persones que es trobaven en assentaments il·legals als camps oficials d’Elliniko, Eleonas o Skaramagas. Es troben a la perifèria d’Atenes i són, sovint, un niu de brutícia i violència. Extrets, tots tres, d’un mateix motlle, es constitueixen de fileres de contenidors grisos que formen un traçat quadricular sobre un terra fangós ple de deixalles i objectes perduts. Acompanyada d’un resident, vaig poder presenciar la misèria en directe.

WELCOME TO ELEONAS: EL PERQUÈ DELS SQUATS

Després de gairebé una hora de camí, una tanca verda i rovellada que envolta una esplanada desèrtica de color groguenc, ens dóna la benvinguda. Un cartell que prohibeix el pas i anuncia represàlies a qui gosi trencar l’imperatiu, es reprodueix sobre els barrots cada tres metres. En l’escenari d’una lluita quotidiana per mantenir un mínim de neteja, una fregona espera, bruta i amb el pal esquerdat, el seu propietari desaparegut. Sense sabó i, sovint, sense aigua, un brot de sarna ha assolat el camp, que acull unes tres mil persones. Els habitatges, de no més de quatre metres quadrats, serveixen per acollir fins a set membres d’una mateixa família.

_{ELS HABITACLES DEL CAMP D’ELENOAS NO MEDEIXEN MÉS DE QUATRE METRES QUADRATS. CRISTINA GIRONÈS}

La imatge, més pròpia d’un camp de concentració que d’un assentament residencial, em queda clavada a la retina mentre m’envaïa una imperiosa necessitat de canviar aquesta situació. Fruit d’aquesta mateixa voluntat, activistes locals van començar a obrir els squats, unes estructures autònomes autogestionades que es coordinen entre elles per cobrir totes les mancances. Actualment són una alternativa factible i en auge: aquest mateix gener s’han okupat dos nous espais.

Els habitatges oficials, de no més de quatre metres quadrats, serveixen per acollir fins a set membres d’una mateixa família

El moviment anarquista és el que més ha promogut l’entrada a edificis públics per destinar-los a habitatges per a les persones refugiades. La Jasmine School la va obrir al juny un equip liderat per en Kastro Preta Dakdouk, un sirià del Tàrtar que va arribar a Grècia l’any 1989. Es va fer un nom entre la comunitat per ser un dels set activistes empresonats a la protesta del 2003 contra la celebració dels Jocs Olímpics.

Després d’escoltar el seu nom constantment a converses, manifestacions i activitats, aconsegueixo reunir-me amb ell. Amb un posat calmat i seriós, m’espera pacientment al costat de la porta d’entrada de la 5th School, l’squat original que ell mateix va obrir al març i que després va servir de precedent.

Fàcilment recognoscible pel seu paquet de cigars d’embullar i la seva cabellera negra i arrissada, m’esbossa un somriure que em posa la pell de gallina. En preguntar-li el perquè de l’existència d’aquests edificis, el perquè enfronta la crisi migratòria d’aquesta manera, llença el cigarret a terra amb un dramatisme poc propi del seu tarannà. És aquí quan em comença a explicar la situació dels campaments oficials -la mateixa que ja he pogut comprovar-, mentre mira el cel ennuvolat de la tarda de gener. “És… laazim”, sentencia, abandonant l’anglès i tornant a la seva llengua materna, l’àrab. “És necessari”. Ni més ni menys.

_{ENTRADA DEL CAMP OFICIAL D’ELEONAS, ALS AFORES D’ATENES. CRISTINA GIRONÈS}

La seva gestió, però, és una batalla de llums i ombres. El Projecte Refugi és un entramat que intenta cobrir les necessitats dels residents dels edificis mitjançant la gestió dels recursos d’alimentació, d’educació i econòmics. Aquest fet ha despertat crítiques entre alguns voluntaris independents, que no dubten en acusar en Kastro de lucrar-se amb això.

LA CONVIVÈNCIA I LA SOLIDARITAT

L’efecte crida que han tingut els squats han promogut que aquests siguin cada vegada més oberts i més populars. La Zidhra i la Somaia van arribar a la Jasmine School a través del boca-orella. Aquest és, també, el cas d’en Moustafa, de 36 anys. Va sentir a parlar de l’escola després d’arribar a Atenes per registrar-se a l’entrevista de relocalització al setembre. “Aquí ningú et diu el que has de fer”, es queixa.

Una bandera siriana amb les tres estrelles roges característiques del bàndol rebel penja de dues xinxetes al darrere de la porta de la seva habitació del subterrani. Mentre em prepara una tassa de te, una voluntària de Cadis revisa el fullet informatiu de l’squat mentre fa números. L’olor de menta envaeix l’habitació. L’Ezra, de 5 anys, s’entreté dibuixant cases i ocells a un full reciclat que ha servit com a taula horària d’alguna setmana perduda del 2016.

Els squats s’organitzen en grups de treball. Hi ha torns de neteja, de seguretat. Classes d’espanyol, d’anglès, d’alemany; fins i tot d’àrab per als voluntaris. També hi ha classes d’art, de dibuix, d’activitats pels nens petits, traductors i una clínica. L’Hotel City Plaza organitza, a més, presentacions de llibres, xerrades, cinefòrums i compta amb un servei de bar a preus populars. “Okupant un hotel sense ús volíem ser paradigmàtics, volíem exemplificar com els moviments socials i la societat en general tenen el poder de millorar les condicions de vida de les persones refugiades, i, en extensió, de les condicions de vida de tots”, explica un pamflet a l’entrada.

Funcionen sense ONGs ni la influència de les institucions governamentals. És per això que els squats sobreviuen a partir de donacions provinents de tot Europa i, en la majoria de llocs, amb el suport de voluntaris independents que comparteixen les responsabilitats del manteniment amb les persones refugiades.

Els squats funcionen amb el suport de voluntaris que comparteixen les responsabilitats del manteniment amb les persones refugiades

La majoria de productes -roba, joguines i material divers- provenen del magatzem d’Elliniko, prop del port. Es tracta d’un antic pavelló de bàsquet que es va construir per les Olimpíades d’Atenes del 2004 i que ara serveix per guardar totes les donacions que arriben al sud de Grècia. Està sent gestionat per una organització grega anomenada Pampiraki, que s’encarrega del repartiment de productes. Entre muntanyes de caixes marrons, centenars de tones de material s’amunteguen a l’espera de ser utilitzats per algú. Una pancarta en espanyol crida, en silenci, per la dignificació dels espais destinats a les persones refugiades. Un No al pacto de la vergüenza s’erigeix sobre el balcó que connecta amb les graderies, ara inutilitzades.

L’ANARQUISME A LA CIUTAT

La localització de la majoria dels squats és la zona d’Exarcheia, el centre neuràlgic del comunisme llibertari atenès. El barri s’ha erigit com una plataforma de propulsió dels líders alternatius que han aprofitat la incapacitat i il·legitimitat de la policia per organitzar les seves pròpies xarxes d’autogestió i cooperació. Així ho explica Vasiliadis, que viu i ajuda a un dels hotels okupats.

Amb un passeig de mitja hora m’ensenya el barri, casa seva. Només d’entrar a Exarcheia, unes línies de cases d’estil otomà, degradades i mig derruïdes, et donen la benvinguda. De camí a la plaça central -un parc d’arbres tarongers-, els carrers esdevenen un batibull de colors estridents, de murals i autèntiques obres d’art. Una pancarta on es pot llegir, en anglès, Choke the police, atrau la mirada de Vasiliadis. “Nosaltres protegim el territori dels feixistes i la policia, i ajudem les persones que arriben aquí sense diners”, explica. “Tots hauríem de ser lliures”.

Les ombres dels arbres es projecten a les parets del voltant, alimentades per tres fogueres que envolten el passeig central. Una cinquantena de persones es reuneixen al voltant de la pira, amb una cervesa a la mà, vencent l’onada de fred que fa menys d’una setmana ha cobert Atenes d’una lleu capa de neu. La contracultura ofereix un quadre característic: crestes, cadenes, pantalons de quadres vermells i dessuadores de Sankt Pauli vesteixen els somriures i les converses a la llum del foc. Aquest lloc reuneix tota la diversitat que acull el barri.

LES DIFERÈNCIES IDEOLÒGIQUES

Cada squat té un nivell d’influència política diferent i un caràcter propi. La Jasmine School, per exemple, ofereix un estil de vida molt familiar. El City Plaza, l’squat més popular, té unes normes de conducta molt estrictes i va ser obert per un grup polític -Notara- poc després del tractat entre la Unió Europea i Turquia.

Molt diferent d’aquests hi ha l’Hotel Oniro. En un principi va ser okupat per en Kastro, però a causa de diferències internes actualment és absolutament autogestionat. En entrar a l’hotel, tens la sensació d’haver reculat vint anys enrere. Les parets, de fusta, es fonen amb la moqueta del terra. Al sostre, unes garlandes decoren l’estança principal, el que havia estat la recepció de l’hotel.

“Pots estar d’acord amb una altra forma d’organització social, però això no et legitima a tirar pedres a la policia”, opina un refugiat

“Vam decidir seguir sols perquè hi havia malestar entre algunes famílies respecte als anarquistes que convivien amb nosaltres. Ens sentíem com si ens volguessin adoctrinar”, expressa en un anglès perfecte en Mahmoud, un jove sirià que s’ha erigit com el líder de l’Oniro. “Pots estar d’acord amb una altra forma d’organització social, però això no et legitima a tirar pedres a la policia”, sentencia. Aquesta independència política els ha portat alguns problemes. Les donacions, que passen per en Kastro, gairebé no arriben al rebost de l’squat. Tot i això, segueixen endavant. “Hi ha una dona que cada dia ens porta menjar fresc, i tenim ajuda econòmica dels altres squats, els que no són ‘seus’”, explica un noi que ha escoltat la nostra conversa.

Amb tot, els squats s’han erigit com una alternativa factible als camps oficials. Una alternativa que, segons sembla, funciona. La sensació de propietat, comunitat i seguretat és molt important per les persones que han fugit de la guerra a la recerca d’un futur millor. Tot i que ara es troben en un estat d’espera permanent fins que la Unió Europea no els relocalitzi en algun país europeu aleatori, Atenes s’ha convertit, obligatòriament, en casa seva.

Aquest lloc de pas, amb tantes incògnites, amb tants problemes polítics i econòmics, és el símbol de la lluita humana. Desenes de milers de persones intenten sobreviure a la cua d’una Europa que els ignora, que els apallissa, que els deixa morir de gana, de fred, o de malaltia. Els seus somriures i forces estan destinades i dedicades a tirar endavant i a resoldre, amb els mitjans que tenen a l’abast, una crisi que està posant el descobert les mancances del sistema.