Publicat originalment a El Butlletí de Llagostera, secció La veu del camp
Des de l’inici de la globalització, fa més de vint anys, la pagesia catalana ha sofert l’impacte ferotge del mercat, amb un procés d’industrialització del camp que no ha frenat. L’enduriment de les condicions econòmiques, el lligam amb la terra i el bestiar, i la necessitat d’innovar i de mecanitzar l’agricultura i la ramaderia ha provocat un despoblament i abandonament de les zones rurals. Aquesta estratificació social també -i sobretot- s’ha donat a Llagostera, on els veïnats lluiten per sobreviure i per seguir vivint de la naturalesa i l’entorn.
Aquest és el cas dels tres protagonistes, Teresa Puertolas, Laia Masats i Albert Vinyes. Tots tres van escollir en un determinat moment de la seva vida dedicar-se a la pagesia en un entorn com Llagostera, en una societat occidental cosmopolita i urbana que sol sobrepassar els límits del món natural. I és que d’ençà que la societat industrial es va definir com un procés civilitzatori, allò rural va passar a un segon pla.
Teresa Puertolas, llagosterenca d’adopció, viu i treballa al bell mig del veïnat de Bruguera a una masia de parets blanques a l’esquerra del camí. “La industrialització del camp ha provocat, entre altres problemes, que el mercat ofegui als productors. Els preus de compra són molt baixos, i això arrela no només dificultats econòmiques sinó també una sobreexplotació dels recursos naturals”. Moltes persones que intenten sobreviure dels seus cultius de forma autònoma veuen reduïts els seus ingressos per la comercialització del producte. No obstant això, Puertolas creu que tot pot canviar, i que el primer pas són les decisions de la població. “És important ser coherent i conscient amb què consumim”, explica, ja que “el futur del camp depèn en gran mesura del valor que li donem les persones de l’entorn”.
Laia Masats, del mateix veïnat que Puertolas i amb un projecte de casa rural, Can Serrà, hi està d’acord. “Hem de preguntar-nos perquè volem menjar tomates tot l’any”, destaca. “L’exigència que faig és que es mengi de proximitat”. I és que una altra de les causes del baix preu dels productes alimentaris són les grans importacions del sud polític a un preu molt menor a causa de l’explotació de la mà d’obra i unes baixes exigències mediambientals. “En aquest sistema, el poder més gran que tenim és el consum”.
LA MERCANTILITZACIÓ DE LA PAGESIA
En el sector primari català, el procés de globalització s’ha caracteritzat per la integració de les economies productives locals a una economia de mercat mundial que han monopolitzat grans corporacions com Codorniu, el Grup Actel, Freixenet o Lidl. Segons Albert Vinyes, llagosterenc i amb una explotació lletera a Aiguaviva, els hàbits de consum també s’han globalitzat. “Hi ha molts productes que no són típicament mediterranis que s’han quedat. Això va des de l’alvocat fins al mango. Això és un problema si va en detriment del menjar d’aquí, quan s’ocupen espais de sortida d’aliments de proximitat”, apunta. La globalització ha fet que els aliments arribin a pertot, que els consumidors puguin escollir una forquilla de productes molt més àmplia. I això, segons Vinyes, pot ser una oportunitat per les granges familiars. “Si s’amplia el mercat de les petites produccions en contra de les grans marques, aconseguiràs una competència major, i per tant, un índex major de supervivència de la producció local”.
Tot aquest procés de globalització passa, a més a més, per l’ultracapitalització de l’agricultura i la ramaderia. Aquestes activitats s’han mecanitzat molt amb l’objectiu de reduir el cost de producció, especialitzant les granges de bestiar i estenent els monocultius, utilitzant grans quantitats d’adobs i pesticides contaminants que degraden el sòl i posen en perill la biodiversitat. “Entrar en aquesta roda implica produir molt, dedicar moltíssimes hores al camp i al bestiar. Tot per sobreviure. En el sistema convencional agrari, has guanyat més però has gastat moltíssim. Un dia t’has de plantar i plantejar-te si val la pena viure així”, es qüestiona Puertolas.
Aquí rau, doncs, la importància de construir alternatives, ja que “si no pots invertir, has de tancar”, comenta Vinyes. Això és el que ha passat amb moltes explotacions familiars: “estan tancant, i no per la duresa de la feina com se sol argumentar, sinó perquè t’ofeguen. No pots competir amb les multinacionals que produeixen a altres llocs del món amb una menor despesa i per tant, que poden vendre a un menor preu”. A més a més, la falta de relleu generacional és una altra conseqüència d’aquest procés de globalització i urbanització de la societat. “Cada vegada és més difícil sobreviure en l’ofici de pagès. Cada vegada som menys i cada vegada és més difícil exigir drets”, afegeix Masats.
REFORMULANT LA VIDA AL CAMP
Una de les grans alternatives a l’ofegament capitalista del camp català és la sobirania alimentària, és a dir, la capacitat de cada poble per definir les seves pròpies polítiques agràries i alimentaries d’acord amb el desenvolupament sostenible. Això implica la protecció del mercat domèstic en contra dels productes excedentaris que es venen més barats en el mercat internacional, i en contra de la pràctica de venda per sota dels costs de producció. També incideix en l’autogestió dels aliments. “Ser autosuficients és importantíssim: no haver d’importar per poder viure”, explica Masats. “Ens hem de plantejar les estructures de transport de l’aliment, ja que aquest sistema no té ni cap ni peus”.
Una altra iniciativa a la industrialització és el sistema de consum responsable, que busca limitar el sobreconsum de recursos i que va estretament lligat al desenvolupament rural que creu en unes condicions de vida acceptables. Tal com explica Puertolas, “aquesta iniciativa exigeix una implicació molt gran de l’entorn i de la ciutadania”. Tot i això “és interessant” perquè, segons destaca, repercuteix en una ocupació més estable, amb ingressos suficients, i en condicions de vida i treball decents. “Hem de ser conscients que la nostra alimentació influeix a la vida i al món. El consum km0 és molt important, ja que ajudes a les persones del teu voltant i també contribueixes a fer que l’espai que ens envolta estigui cuidat.”
Les experiències de desenvolupament rural basades en la valorització de la identitat cultural són, també, cada vegada més freqüents a Catalunya. Hi ha un interès creixent en apuntalar estratègies com els béns i serveis amb identitat, com podrien ser productes orgànics o sense intermediaris, que simbolitzen noves formes de relació entre productor i població consumidora. Aquest és el cas del projecte de Masats, Can Serrà, una casa rural amb conreu ecològic. “Sempre m’havia atret poder conrear, collir i cuinar. Tancar el cercle”, explica. “Fem venda directa, amb cistelles, a casa de qui ens ho demana i sempre per encàrrec. El que també fem és cuinar per a les persones que s’allotgen a la casa amb els productes que collim de la terra”.
Can Serrà disposa del segell del Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE) que avala les bones pràctiques en la producció ecològica. “Es tracta d’una inspecció anual, i es renova cada any”. La normativa és clara: implica no usar fitosanitaris ni mediació preventiva, i en el cas de la ramaderia cal una alimentació ecològica. Un dels problemes que troba Puertolas a això és que “a vegades és difícil trobar una via de venda al consumidor. Falten més alternatives d’intermediació entre el productor ecològic local i el públic interessat. A vegades costa, trobar sortida a alguns productes”. És per això que Masats troba imprescindible “teixir xarxes”. Això és buscar relacions bilaterals, sense intermediaris, directe del camp a la taula. “Fer-ho ecològic t’implica creure-hi i voler que el sistema canviï. Buscar diversitat agrària i rebutjar el monocultiu que esgota el sòl. Tot té un sentit”.
Cristina Gironès 